Avui, 26 d’abril, és una data que ens interpel·la. Un dia per fer memòria, per denunciar i per reivindicar, però, sobretot, és un dia per recordar que la visibilitat lèsbica no és un gest simbòlic ni una concessió puntual: és una condició imprescindible per a la igualtat real.

Enguany volem posar el focus en una realitat incòmoda però necessària: el patriarcat com a violència estructural i social cap els afectes i les experiències lesbianes. Lluny de desaparèixer, es transforma, s’adapta i es reprodueix també dins dels nostres espais, amb conseqüències directes com la invisibilitat persistent de les nostres identitats.

Les lesbianes continuem sent les grans absents del relat públic sobre la diversitat sexual. La nostra presència als mitjans és escassa, els referents culturals són insuficients i les nostres realitats sovint queden relegades a un segon pla o directament ignorades. Aquesta invisibilitat no és casual, és el resultat de l’entrecreuament de diferents opressions que ens travessen per ser dones i per estimar i relacionar-nos sexualment amb dones, en una societat que encara interpreta el desig des d’una mirada masculina cisheterosexual.

Aquesta desigualtat no només ve de fora; també es reprodueix a dins del mateix col·lectiu LGTBI+.Ser un home amb una sexualitat o un gènere dissident no esborra automàticament la socialització masculina rebuda: les jerarquies es mantenen i es nota en qui ocupa els espais, qui té els recursos i qui acaba tenint la paraula. Posar-hi nom no és voler dividir el col·lectiu; és l'única manera de fer-lo més honest i crític. Ho veiem clarament en els espais d’oci. Allò que sovint s’etiqueta com a “LGTBI+” està, en la pràctica, pensat majoritàriament per a homes gais. Els espais lèsbics, en canvi, són molt menys presents, amb menys recursos o, directament inexistents. Se’ns ofereixen espais puntuals, sovint en els dies menys visibles, menys rendibles, com si la nostra presència fos una nota al marge. Això ens obliga a construir una vegada i una altra allò que per a altres ja està garantit.

També ho veiem en la representació mediàtica. Qui posa cara al col·lectiu? Qui parla en nom de la diversitat sexual i de gènere? Massa sovint, la imatge pública sobre les temàtiques LGTBI+ està masculinitzada en excés. Les lesbianes apareixem com una excepció, una quota o, directament, se’ns esborra del relat.

L’any 2025 es van registrar 22 incidències per lesbofòbia a Catalunya, només un 6,2% del total de casos d’LGTBI-fòbia. Darrere d’aquestes xifres hi ha agressions físiques i verbals, discriminació laboral, assetjament en l’espai públic, expulsions, violències familiars i institucionals. No són casos aïllats, són l’expressió d’un sistema que encara ens qüestiona i ens vol invisibles.

Per tot això, avui reivindiquem:

• Espais d'oci lèsbics estables, sostenibles i que tinguin suport de les institucions.
• Paritat real: En la representació als mitjans, a les institucions i a les mateixes associacions del col·lectiu LGTBI+.
• Polítiques públiques amb perspectiva lèsbica: Que es tingui en compte les nostres realitats en àmbits com la salut sexual i reproductiva, en les violències, en les nostres famílies, en la cultura i en la memòria.
• Referents i memòria: Necessitem recuperar la història de les lesbianes a Catalunya i donar veu i força a les que pugen ara amb nous referents.
• Compromís intern: Que el mateix col·lectiu LGTBI+ faci autocrítica i una revisió dels privilegis i desigualtats de poder. Els homes dissidents sexuals i de gènere, han de jugar-hi un paper clau: cedint i redistribuint l’espai, no només ocupant-lo.

Mentre el masclisme segueixi viu dins de casa nostra, la lluita LGTBI+ quedarà a mitges.

Avui i cada dia, les lesbianes no demanem permís per existir. Exigim el lloc que ens correspon. Avui i cada dia, llarga existència a les identitats lesbianes!